Aquesta
setmana hem treballat un tema que probablement generarà en un futur
immediat una eclosió de noves metodologies i propostes didàctiques:
el maquinari TIC.
Quan
parlem de maquinari TIC, ens referim a tot tipus d'aparell tecnològic
susceptible de ser utilitzat a l'aula, com ara ordinadors o càmeres
de vídeo però, principalment, parlem de tauletes tàctils i
pissarres digitals.
Les
tauletes tàctils, o tauletes digitals interactives (TDI) han
aparegut recentment al mercat, però en els pocs anys que porten a la
venda han aconseguit establir-se amb força a la vida quotidiana
gràcies a uns preus cada vegada més competitius i a la gran
quantitat d'aplicacions centrades en aquestes que existeixen. De fet
actualment hi ha un lucratiu mercat en expansió dedicat completament
a la creació d'aplicacions per a tauletes i smartphones. Hi trobem
aplicacions de tot tipus i, evidentment, també hi trobem aplicacions
susceptibles de ser utilitzades a l'aula o d'altres que directament
estan concebudes com aplicacions didàctiques. La seva facilitat
d'us, les seves possibilitats audiovisuals i la seva lleugeresa i
compacitat son els seus millors avantatges.
Les
pissarres digitals són, tanmateix, uns aparells que tenen uns
costos cada vegada més econòmics i que ,a més a més, tenen una
evident orientació didàctica. Ja fa temps que s'utilitzen les
pissarres digitals: un ordinador amb un projector és bàsicament una
pissarra digital no interactiva. Si utilitzem com a fons del
projector una pantalla blanca interactiva, tindrem
una autèntica
PDI (pissarra
digital interactiva) encara que normalment associem la paraula PDI
als nous panells tàctils que estan eixint all mercat i que son,
literalment, tauletes gegants que poden utilitzar-se com a pissarra
però, tanmateix, poden posar-se en horitzontal i convertir-se en
taules digitals.
Un
altre model de PDI que ens presenten en el text m'agrada tant que no
puc resistir-me a compartir-lo al blog:
Si
analitzem un poc tota aquesta ona d'informació, ens trobem amb una
gran quantitat d'aparells nous que poden literalment revolucionar la
metodologia didàctica actual Però, evidentment, no tot son
avantatges i ens trobem amb una petita quantitat de problemes.
Primerament,
cal ajustar la metodologia didàctica a aquestes eines si volem que
tinguen algun sentit a l'aula. Evidentment, a determinades àrees
resulta molt senzill utilitzar aquestes ferramentes i l'assumpte es
converteix en una qüestió de voluntat de treball i renovació per
part del docent. Així, aquests aparells poden optimitzar i
dinamitzar les classes de assignatures “visuals” com història o
biologia amb poc esforç si s'afegeixen fotografies, animacions o
vídeos a les tècniques didàctiques més tradicionals. Però altres
àrees requereixen més treball i dedicació per a aconseguir aquest
objectiu i resulta patent que a les matèries proposades com a
exemple es poden fer cosses més interessants amb una PDI que ficar
vídeos.
A
més a més, a aquests problemes d'adaptació i renovació hem
d'afegir l'alt cost d'aquests aparells. En temps de continues
retallades i envoltats d'aquest paradigma auster que envolta els
serveis públics, plantejar aquestes qüestions pot parèixer en
certa mesura utòpic, sobretot tenint en compte la de vegades
qüestionable inversió prèvia que s'ha realitzat en tecnologia als
centres educatius..
Sincerament,
pense que aquests problemes no han de fer-nos oblidar les
possibilitats d'aquests avanços tecnològics ni poden utilitzar-se
com a excusa per a no millorar les competències pròpies a aquestes
àrees. Aquestes eines hui per hui tenen ja una gran quantitat de
recursos a la web i la feina d'un bon educador ha d'incloure la
recerca i anàlisi constant d'aquestes novetats i, tanmateix, un
bon professional hauria de fer l'esforç de dominar aquests recursos
per poder crear-ne nous i compartir-los amb la resta de comunitat
docent. A més a més, amb un esperit i una voluntat adequades alguns
problemes econòmics podrien mitigar-se. Al cap i a la fi, demanem
als pares tots els anys que facen un desemborsament important en
llibres. Si generarem nosaltres mateixos material didàctic digital
que pogueren utilitzar els alumnes substituint aquests llibres, i
juntament amb els baixos preus que tenen les TDI, podríem recomanar
als pares i mares d'alumnes que compraren tauletes als seus fills i
encara els eixiria més econòmic que comprar tants llibres.
Normalitzar aquesta situació faria més fàcil per als centres fer
els desemborsaments associats a les PDI i a les connexions wi-fi que
aquestes eines necessiten Tot això sense necessitar una inversió
forta per part de la conselleria educativa pertinent.
Amb
voluntat, tot és possible
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada